Quan l'Auró era un nadó diminut, els seu pares van plantar un arbre en el seu honor: un auró. Ella i el seu arbre van créixer junts i, tot i que un arbre no és sempre un company ideal, això no té cap importància quan l'Auró té ganes de cridar, la qual cosa li passa molt sovint. Un temps després, l'Auró va passar a ser la germana gran i va descobrir que els nadons també són a estones molt sorollosos. Però, afortunadament, l'Auró i el seu estimat arbre saben molt bé què és el que li cal al nadó.